M'encanta
adonar-me que he provocat en el meu alumnat la curiositat per l'etimologia i de
vegades, em sorprenen gratament; així ho va fer l'Arnau -Sofo pels amics- quan
em va preguntar si estupefaent podria derivar del verb llatí stupeo que significa "quedar-se atònit".
D'aquí, evidentment també procedeix el mot estúpid, "aquell que s'ha
quedat atònit".
El mot que
ens ocupa porta encara el lexema -faent, derivat del participi present del verb
llatí facio, id est, facientem "que
fa". Evidentment, amb el pas
dels anys ens hem anat menjant algunes lletres d'aquest verb; l'infinitiu llatí
facere s'ha quedat en fer i el
participi present facientem s'ha
quedat en faent. Si ho comparem al castellà ens adonarem que gairebé no ha
canviat gens.
De manera
que, Sofo, estupefaent procedeix del verb stupeo
i del verb facio i significa
etimològicament que "fa quedar-se atònit". Efectivament, els estupefaents
sovint idiotitzen de manera implacable i irreversible i quan no és així, ho aconsegueixen
de forma lenta.
Me encanta comprobar que provoco
entre mi alumnado curiosidad por la etimología y a veces, me sorprenden
gratamente; así pasó con Arnau -Sofo para los amigos- cuando me preguntó si
estupefaciente podría derivar del verbo latino stupeo que significa "quedarse atónito". De aquí procede
también la palabra estúpido, "el que se ha quedado atónito".
La palabra que nos ocupa
lleva todavía el lexema -faciente, derivado del participio presente del verbo facio, id est, facientem "que
hace".
De manera que, Sofo,
estupefaciente procede del verbo stupeo y del verbo facio y significa etimológicamente
que "hace quedarse atónito". En efecto, los estupefacientes con
frecuencia idiotizan de manera implacable e irreversible y cuando no es así, lo
hacen lentamente.