Ahir vaig assistir a la jubilació de la Begoña, del José Ignacio i del Josep, tres amics i companys pels que sempre he sentit molt d’afecte. Avui a la nit assistiré a la jubilació de la Carme, una altra mestra amb la que no he tingut mai el plaer de treballar, però amb la hi mantinc una molt bona amistat. Va per tots vosaltres.
La paraula jubilació procedeix del llatí del terme iubilatio, ionis que originàriament feia referència a un cant de caire rústic i alegre i per extensió va passar a significar també joia i alegria. Fins i tot ja existia en llatí el verb iubilo que significava alegrar-se.
Els hebreus anomenaven yovel a la festa amb què es celebraven els cinquanta anys de sacerdoci, d’exercici d’un càrrec o de la fundació d’una institució i els romans la van anomenar iubilaeus.
Formalment el substantiu jubilació i el verb jubilo són una clara evolució de iubilatio, onis i de iubilo, ara bé, semànticament, id est, atenent al seu significat, sembla clar que hi procedeix de la festa hebrea. Hi haurà hagut una mena de contaminació entre aquestes paraules i el seu significat? El que em sembla més probable és que hi hagi hagut una evolució semàntica i s’hagi passat de l’alegria de la primera festa al motiu de la segona festa, una festa que, paradoxalment, no sempre és motiu d’alegria.
Ayer asistí a la jubilación de Begoña, de José Ignacio y de Josep, tres amigos y compañeros por los que siempre he sentido mucho afecto. Esta noche iré a la jubilación de la Carme, otra maestra con la que no he tenido el placer de trabajar, pero sí el de compartir una buena amistad. Va por vosotros.
La palabra jubilación procede del latín, iubilatio, onis que originariamente hace referencia a una fiesta de origen rústico y alegre; figurativamente evoluciona a significar júbilo, gozo. Incluso existe en latín el verbo iubilo que significa alegrarse.
Los hebreos llamaban yovel a la fiesta con que se celebraban los cincuenta años de sacerdocio, de ejercicio de un cargo o la fundación de una institución y los romanos llamaron a esta fiesta iubilaeus.
Formalmente el sustantivo jubilación y el verbo jubilo evolucionan claramente de iubilatio y iubilo respectivamente, en cambio, semánticamente, id est, atendiendo a su significado, parece que deberían proceder de la fiesta hebrea. ¿Habrá habido una especie de contaminación entre estas palabras y su significado? Lo que me parece más probable es que se haya producido una evolución semántica y ha pasado de la alegría de una fiesta al motivo de la otra fiesta, fiesta que, paradójicamente, no siempre es motivo de alegría.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada