Petó / Beso

En català la paraula petó ens ha arribat a través d’una paraula documentada des del segle XIII, potó, el diminutiu de llavi. En català nord-occidental s’utilitza encara el terme potxó. No ens ha d’estranya que s’utilitzi el llavi per derivar-ne l’acció que fem amb els llavis, també la paraula morrejada deriva dels morros i el cultisme òscul deriva de boca, efectivament, os, oris en llatí significa precisament això, boca i culum és la desinència que s’utilitza en llatí per composar diminutius. (No val a fer etimologies barates!)

I beso, d’on ve? Doncs ve del llatí basium i diuen que té un origen onomatopeic, basat en la lletra bilabial b, pronunciada com un petó a l’aire. En eusquera també recorren a una estratègia similar, musu o muxu.

Una altra particularitat d’aquesta paraula és que el ver que utilitzem en castellà i català és diferent, en català l’expressió correcta és fer un petó, en castellà és “dar un beso”.

En castellano la palabra beso viene del latín basium y dicen que tiene un origen onomatopéyico basado en la letra bilabial b, pronunciada como un beso al aire. En euskera utilizan la m, parece que con la misma finalidad, musu o muxu.

En catalán viene de potó, el diminutivo de labio en catalán del siglo XIII. De ahí pasará a petó. No debe extrañarnos el uso de los labios en tanto que son el vehículo para el beso, y además tenemos también la palabra morreo, derivado claramente de morro, incluso tenemos el cultismo ósculo, que proviene de os, oris que en latín significa boca i de la desinencia culum que se usa para componer diminutivos (no hagáis etimología barata!)

Finalmente hay una curiosidad sobre la palabra que nos ocupa, en castellano decimos dar un beso, en cambio en catalán se usa la expresión “hacer un beso” (fer un petó).